La guerra, com a instrument polític, ha anat bastint un món regit per
un patriarcat psicòpata, àvid de domini, que només comporta dolor
i desastre. La lògica d’acumulació capitalista ens ha dut a una in-
sostenibilitat que només podrem pal·liar mitjançant un rearmament
moral no bèl·lic.
No em vull descobrir ingènua, malgrat sé que ho sóc. Em sorprenc i
em revolto davant la crueltat i la violència naturalitzada en un món
que s’ha forjat a través de guerres i més guerres, configurant la tra-
ma de “poder” de la història, que no fa més que proporcionar sofri-
ment, odi i engany.
Tampoc vull considerar ni donar una dimensió universal i irremeiable
a aquest fet. Cerco un origen des d’on arribar a les causes i ence-
tar el cami per defugir del col·lapse i l’extinció. I el trobo inscrit en
l’origen del patriarcat. Cerco en les societats matrístiques, prepatri-
arcals i exemptes de cabdills, on no es donaven les guerres, sinó que
romanien en un viure pacífic –que sí que és possible- on la centrali-
tat era la cura i la confiança,
No ens resta altre que respondre amb la bondat de la cura, l’acull, la
comprensió. És la manera més efectiva per a la nostra pervivència.
De bondat, encara que no ho sembli, també en té la nostra espècie
i és aquesta la que precisament ens ha permès d’arribar fins aquí
sense extingir-nos.
Hem de situar-nos lluny del camp de batalla, girant l’esquena a la
crueltat amb què s’ha bastit erròniament allò social. Hem de crear
i recrear la vida, deixant que la bastida s’enfonsi per si mateixa, i
mantenir el fil de la bondat del món, cosint i recosint el patchwork
que ens sustenta i empara.